Circ romà
Fa uns quants anys, a la Rambla Vella de Tarragona, en pocs metres, teníem cinc cinemes. Tots ells començaven per la lletra c: Catalunya, Capitol, Comèdia, Coliseum, César. Podíem gaudir, en poca distància, de les millors pel·lícules. Ara, en canvi, hem de fer uns quants quilòmetres per anar-hi...
Dels de la Rambla Vella, ara un és un pàrquing; dos sumen un pub irlandès. Els altres dos, el Coliseum i el César, mig amagaven algunes de les restes més importants que tenim a Tarragona... Sí, la Tàrraco!, on hi havia pel·lícules de romans de veritat!
Encara recordo el carrer de Sant Hermenegild, pujada i amunt! per anar al César, "cine de arte y ensayo", que ben bé no sabíem què era. El que sí que teníem clar és que era per a "mayores de 18 años" i que havíem de donar la talla...
Pep Escoda
Circ romà
El circ va ser, sense cap mena dubte, l'espectacle de masses de més popularitat al món romà. En aquest recinte es disputaven les curses de carros, tirats generalment per dos o quatre cavalls (bigues o quadrigues).
El Circ de Tarragona es va construir a finals del segle I dC, durant el regnat de Domicià, i formava part del gran complex monumental provincial, del qual ocupava la terrassa inferior. El seu estat de conservació és excepcional. Tenia unes dimensions aproximades de 325 metres de llargada i una amplada d'entre 100 i 115 metres. Es va construir damunt de potents voltes de ciment que complien una doble funció: d'una banda, eren la fonamentació sobre la qual s'assentaven les grades, les escales i la plataforma superior i, de l'altra, servien de corredors interns que possibilitaven la distribució dels espectadors per tot l'edifici.
La graderia estava separada de l’arena per un mur de més de 2 metres d'alçada, el podi, i aproximadament al centre d'un dels costats llargs del Circ (el septentrional), hi havia el pulvinar. Un dels costats curts de l'edifici, el que actualment coincideix amb l’edifici de l’Ajuntament, estava ocupat per les carceres, en què s'obrien generalment dotze cambres de sortida, sis a cada costat d'una porta principal. L'organitzador dels jocs, que tenia l'honor de donar la sortida, gaudia d'un lloc reservat a la terrassa sobre les carceres, mentre que als magistrats que controlaven la cursa, el comportament correcte dels aurigues i l'ordre d'arribada, se'ls reservava una tribuna.
Les dades actuals insinuen que durant el segle V l'edifici va perdre, almenys parcialment, la funció original. Algunes de les voltes que el formaven van passar a ocupar-se com a espais d'habitació.
Circ romà
L’any 1986, al butlletí Tarragona Municipal, l’Ajuntament anunciava la compra dels terrenys del cinema Coliseum a la Rambla Vella i l’enderrocament imminent d’aquesta sala, i, a més llarg termini, del cinema César, situat just al costat, al c. Sant Hermenegild. Aquestes accions van suposar la recuperació de part de la Capçalera del Circ romà i la descoberta d’unes restes que han acabat conformant la imatge de marca de la ciutat.
Pep Escoda, com molts altres tarragonins, té encara molt recent la imatge del Coliseum i, sobretot, la història del César, la sala d’art i assaig que va oferir un cinema “diferent” al llarg de vint anys. Si el cinema ja és, en general, una capsa d’emocions, un espai com aquest, innovador, alliberat, excèntric, va suposar un revulsiu cultural i va deixar empremta en l’imaginari de les generacions.
En aquest sentit, ja podeu intuir per on van els trets del diàleg De pel·lícula. Tant els espectacles que els romans vivien al Circ com les projeccions que els tarragonins van sentir en aquests cinemes, sobreposats, físicament, a les pedres de Tàrraco, tenen en comú un fet molt humà i universal: podem pensar que l’acció principal passa davant dels ulls dels espectadors, però les passions, en realitat, es mouen a les grades, als seients, enmig de la cridòria o en la penombra i el silenci... Secrets a l’orella, mans que es toquen “sense voler”, negociacions, intercanvis materials i immaterials..., fites menys evidents que els “triomfs” dels protagonistes de la carrera o del film, però que mouen la humanitat.
La peça que ens proposa Pep Escoda és excepcional, perquè recull la subtilesa d’aquestes capes de realitat però, a més, introdueix dos conceptes interessants: amb el seu treball videogràfic, d’una banda, ens mostra com el trànsit (aquell espai que vol obviar el temps), de vegades no és només un parèntesi, sinó el plató on realment enfoquen els llums; i, d’una altra, qüestiona l’estereotip del turista i del discurs de la “història oficial”. Si mireu les imatges d’Escoda, descobrireu que la presència de la lletra i és repeteix en l’arquitectura i en els elements del recinte i entendreu que, com la conjunció, el diàleg del fotògraf ho enllaça tot irremissiblement.
Circ romà
Procés fotogràfic i narratiu fet a Instagram de l’abril al setembre de 2014
Elements del Circ que formen part de l’obra De pel·lícula
Díptics fotogràfics de l’abans i el després
ELS CREADORS
FOTÒGRAF
FOTÒGRAFA
FOTÒGRAF