Amfiteatre romà, basílica visigòtica i església romànica
Gran part dels visitants de l’Amfiteatre, la basílica i l’església romànica de Tarragona busquen respostes i es creen una realitat de l’espai a partir de la informació objectiva que reben des del propi recinte, de l’audioguia, etc. Però també ho fan a partir del subconscient i arriben a construir la pròpia interpretació personal de la història.
En aquest treball audiovisual us vull fer partíceps de la meva visió personal del monument a través d’un personatge fictici i anònim, que, utilitzant els vomitoris com a portes, us introduirà als diversos estrats que conté: arqueològics, orgànics i socieconòmics. La visita d'aquest personatge anònim es mou des de l'estrat superior (on se situaven els esclaus) fins a les fosses, un lloc invisible al públic en època romana, on he fet la meva recreació més personal d’aquest espai.
Rubén Perdomo
Amfiteatre romà, basílica visigòtica i església romànica
La construcció de l’Amfiteatre a Tàrraco al s. II dC va completar la trilogia d'edificis d'espectacles (teatre, circ i amfiteatre) que eren distintius d'una ciutat romana de primer ordre, i per tant, d’una capital de província. L'edifici es va situar fora del nucli urbà, molt pròxim a la via Augusta, i a tocar de la platja, des d’on es descarregaven els animals que havien de participar als espectacles.
A l'Amfiteatre s'hi organitzaven dos tipus d'activitats: les lluites de gladiadors (munera) i les lluites o caceres de feres (venationes). També era el lloc on s'ajusticiaven els condemnats a mort.
L’arena, l’espai on es desenvolupava l'espectacle, té unes dimensions de 62,50 per 38,50 m. Tallant l’arena es trobarien les fossae, on, en una petita sala a manera de capella, es va descobrir una pintura mural que representava a Nèmesi, la deessa protectora dels gladiadors. L’arena està separada de la graderia per un podium i les grades estaven dividides en tres sectors, destinats a les diferents classes socials. S'han localitzat també la tribuna, les portes principals de sortida a l’arena i una part molt petita de la façana.
L'edifici es va reformar l'any 221, durant el regnat d'Heliogàbal. Anys més tard, el 21 de gener del 259, el bisbe cristià Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, van ser cremats vius a l’arena de l'Amfiteatre, dins de la persecució de l’emperador Valerià. Aquest fet va motivar al segle VI la construcció d'una basílica de culte dedicada a aquests màrtirs. Durant el segle XII, d’altra banda, es va alçar l'església romànica de Santa Maria del Miracle sobre la primitiva basílica paleocristiana. Aquesta superposició d’edificacions d’alt valor, que va més enllà del s. XII, l’ha convertit en un recinte excepcional i, per aquest motiu, és actualment Patrimoni Mundial de la Humanitat.
Amfiteatre romà, basílica visigòtica i església romànica
Una de les coses que fa de l’Amfiteatre de Tarragona un recinte excepcional és que, amb un cop d’ull, hi veus materialitzat, sense massa esforç, el pas del segles. I aquesta no és una afirmació més o menys metafòrica, sinó una evidència: tots podem veure com l’el·lipse reconstruïda del recinte romà contrasta vivament amb la verticalitat i l’horitzontalitat de la basílica i de l’església romànica que se situen just a l’espai martirial de Fructuós, Auguri i Eulogi.
Precisament, el fet de contenir sediments històrics de gran importància conservats en tants pocs metres quadrats és el que va convertir el recinte en Patrimoni Mundial de la Humanitat i també el que ha impactat més a Rubén Perdomo, que no s’ha quedat només en el primer cop d’ull i, a banda d’aprofundir en els estrats arqueològics, ha volgut investigar visualment i artística en els estrats socials i orgànics que incloïa i inclou.
Les fosses de l’Amfiteatre es van construir justament a sobre del que havia estat un ramal de la via Augusta que estava flanquejat per construccions funeràries i zones d’enterrament; a Tàrraco, amb l’Amfiteatre ja edificat, 12.000 espectadors es distribuïen a les grades segons la seva condició social per veure l’enfrontament d’homes i feres; el material de construcció, aparentment immutable, ha intervingut de manera activa en la formació d'una natura pròpia... Parlem, doncs, de capes que concentren una tensió vital i espiritual extraordinària (tristor, recolliment, eufòria, lluita, violència, entrega, càstig es barregen al seu centre) i Perdomo ho ha volgut recollir tot a través d’un discurs personal que, al llarg de l’obra, passa progressivament d’un caire objectiu i didàctic a la subjectivitat i a la poètica, amb la intenció d’afegir-hi, així, una quarta pota que les uneix totes: la dels estrats narratius.
De fet, un altre dels elements que més ha agradat a l’artista i que no s’acostuma a veure sovint són les peces que, en època romana, es feien servir com a contrapesos per pujar animals i persones de les fosses a l’arena, a través d’un muntacàrregues. D’aspecte rústic i amb un forat al mig per passar-hi les cordes, elles, des de la foscor, eren les que canviaven el curs de l’escena. En el treball del Rubén, es converteixen en símbols que remeten a la vida i a la mort, però alhora són els elements que ara fan possible compensar, contraposar i modificar la narrativa convencional de la història.